La paranoia… Quan t’enfrontes a un projecte és fàcil trobar-te amb aquest problema. És discreta, quasi ni et dones compte que hi és fins que és massa tard. La paranoia intenta aconsellar-te, la seva intenció és bona en principi. Et dirà «Ei! Arregla això que no està bé!», I tu li faràs cas. Si t’ho diu, per alguna cosa serà no?
Però al cap d’una estona la paranoia tornarà a insistir en que una altra cosa està malament «Ei! Mira això!» Et dirà… Però aquest cop no serà tan simpàtica com les anteriors «Quina merda més gran acabes de fer! T’hauria de donar vergonya». Si, la paranoia es va tornant borde. I cada cop la tens més en compte i li fas més cas.
Està bé voler fer projectes de qualitat, d’això es tracta. Però arribats a aquest punt es converteix en un problema. Ja que hi ha tantes ganes d’arreglar-ho tot que al final enlloc d’avançar et trobes repetint una vegada i una altra el mateix dibuix.
La paranoia s’ha de saber controlar, en poques dosis pot anar bé, però si es passa de la ratlla pot ser fàcil cremar-se i acabar abandonant el projecte. Si, a vegades és millor baixar el llistó i ser capaç d’acabar la feina. Ja hi haurà temps per ajustar el que calgui un cop acabat.
Per exemple, en cert moment de la història la protagonista passa un mal moment, el dibuix que li vaig fer (i acabar) és aquest.
Però hi havia coses que no m’agradaven! Primer de tot, la pobra noia sembla que s’hagi mort… Això no mola pas… En segon lloc, un cop pintada sembla molt prima, com si hagués perdut varis quilos, mireu quin cul més petit que li ha quedat? Està desproporcionada! Amés sembla que el cul no li toqui a terra… Toca arreglar-ho, però què puc fer?
Primer de tot vaig pensar en fer una posició molt semblant però amb els ulls oberts, però tampoc m’agradava, així que un cop va estar dibuixada, ho vaig deixar córrer.
El tercer dibuix em va agradar més, però no li acabava de veure. La protagonista es veia ben guapa, les proporcions eren correctes, i el dibuix era maco. Què anava malament? La posició sembla agressiva, em recordava a bola de drac, just quan un dels personatges es recupera i retorna tots els cops al seu rival. No era el cas… Així que la paranoia va tornar a guanyar.
Finalment Vaig optar per a mantenir una mica el dibuix anterior, però canviar la posició i l’expressió, ara si! L’Àgatha es veia una mica ferida, sense arribar a l’extrem de semblar un cadàver del primer. L’expressió de la cara era una barreja entre trista i derrotada, però sense cap mena d’intenció violenta.
Perfecte, em quedo aquest! I ja el puc pintar…
Estimat lector, abans que diguis «home, no és paranoia si només has repetit quatre cops un dibuix» et diré que hi ha 50 dibuixos en total sense comptar la portada… I aquest procés ha passat en quasi tots ells.
Estic malalt!?